Un 25-N diferent

Acostumada a viure un 25 de novembre rodejada de persones conscienciades amb el problema de la violència de gènere, em trobe aquest any rodejada de persones que no són ben conscients de la gravetat del problema i que pensen que sinó hi ha cap víctima mortal, no se'n pot considerar violència masclista.
Moltes vegades ens plantegem que és a les escoles on se'ls ha d'educar amb uns valors determinats, i en aquest cas educar sempre d'una manera igualitària tant homes com dones. Me n'he adonat que encara ens queda molt de camí de recórrer i que a partir dels 12 anys ja no eduquem, sinó que reeduquem sobre unes bases que moltes vegades distorsionen la realitat i d'altres que no en són gens sòlides.
Crec que han entés que la violència cap a les dones va més enllà de l'agressió física i que moltes vegades sense ser-ne conscients excercim violència,en aquest cas hem parlat del lleguatge sexista (novetat per a unes persones majors de 16 anys), de com amb les paraules poden fer tan de mal.No sé si d'ací un temps se'n recordaran.
Per acabar el dia una xerrada amb l'escriptora Espido Freire i passe d'un curtmetratge que s'estrenava a la ciutat: Ana-27.
Adjunte ara un article publicat ahir al país de Concha Caballero on parla de l'anomenada "gramàtica de la desigualtat"
Nuestro inconsciente lee los textos a una velocidad de vértigo, modifica el mensaje en el trayecto y extrae conclusiones erróneas acordes con nuestros pensamientos más íntimos. La preparación cultural o intelectual no nos pone a salvo de esta operación manipuladora sino que incluso la torna más peligrosa porque la adorna con el prestigio del saber y el conocimiento.
El filósofo Enrique Lynch, en su artículo Revanchismo de género, publicado en este mismo diario, ha dado una muestra ideal de este retorcimiento del mensaje. Su artículo sólo sería uno más de la larga lista de lamentos por la pérdida de la supremacía masculina, si no estuviera revestido de una perversa analítica. Confiesa el autor su alarma ante la campaña contra la violencia de género en la que una joven -y en su opinión altanera muchacha, retengan el adjetivo-, afirma que: "De todos los hombres que haya en mi vida, ninguno será más que yo". De esta frase deduce que la mujer española tiene, o ha tenido, muchos hombres. No tiene en cuenta que el modo subjuntivo en el que está redactado el texto es una forma virtual de la lengua que expresa posibilidad y probabilidad. Más revelador es el significado sexual que el autor otorga a que un hombre "esté presente en la vida de una mujer", eludiendo por completo otras presencias masculinas como los padres, hermanos y amigos. Emerge, así, el fantasma de la libertad sexual de la mujer, convertida aquí en promiscuidad femenina, verdadera piedra de toque de la violencia de género.
Añade que al afirmar que "ningún hombre ha de ser más que una mujer", se está forzosamente proclamando que ha de ser menos o inferior, en función de no sé qué jerarquía elemental. Aquí aparece con claridad la gramática de la desigualdad, que se expresa con elipsis y supresiones, con temores y prejuicios. Olvida el autor (¿quizá no estudió gramática en su momento?) que entre la superioridad y la inferioridad hay un hermoso territorio llamado igualdad.
Para alcanzar las costas de esa tierra, cada año miles de mujeres cruzan a nado, o en la frágil patera de sus modestos sueños, un océano embravecido de obstáculos, sombras y fantasmas. Atraviesan un enorme mar de incomprensión y de silencios, de una mal llamada cultura milenaria de discriminación todavía alimentada por la pluma irónica de sesudos comentaristas que citan a Nietzsche y convierten en culpables a las víctimas. Sesenta y siete mujeres han muerto este año en esa costa de la muerte poblada de neomachistas de guante blanco que juegan con las palabras, bromean en los bares o teorizan sobre la maldad de las nuevas mujeres liberadas.
El tramo de edad con mayor número de víctimas no llega a los treinta años, lo que nos habla de la vitalidad de la violencia entre los hombres más jóvenes. Precisamente son estos los más vulnerables a estas nuevas teorías sobre el revanchismo de las mujeres y la provocación que supone su libertad sexual. Los pilares de esta nueva gramática de la desigualdad se están construyendo ahora aunque con materiales de derribo de la vieja filosofía sobre el resentimiento del débil y el revanchismo de las víctimas. Se escribe -como toda literatura de la desigualdad- faltando a la verdad, culpabilizando a los inocentes, construyendo eternos mitos de mantis religiosas devoradoras de hombres y esquilmadoras de su masculinidad.
En el momento del crimen, el asesino está solo con su puñal, con su pistola, la piedra o el martillo. Parece un delito solitario: su rencor y él, un ajuste de cuentas privado, un impulso irrefrenable. Pero no es así. Clava, golpea, dispara con toda la furia acumulada de sus cuentos infantiles, de sus héroes salvadores, de sus mitos destronados, con el convencimiento de que él no es el verdugo, sino la víctima de la libertad de las mujeres

Va de bó!

El va de bó és una frase que sempre ens deia el mestre d'educació física quan començàvem la partida de pilota de cada setmana.
Hui he decidit que comença la nova partida: ja per fi estic instal·lada sense ocupar cases alienes (en el bon sentit de la paraula)he tornat a adquirir els hàbits que durant una temporada havia abandonat, i comença una nova aventura casolana.
Uns hàbits que fa ja molts anys que aparegueren a la meua vida, acompanyats d'un entrepà de pernil dolç, dalt d'un citroen i de camí cap a l'escola.
Hui, ja no sóc jo la que seu darrere impacient per veure amb què em trobaré quan arribe a classe, hui sóc jo la que condueix i la que haurà de dirigir un bon grapat de personetes en ganes de menjar-se el món. Ni l'entrepà m'acompanya, perquè encara no m'he alçat amb temps de preparar-me un esmorzar per a poder aguantar tot el matí.
Hui estic a un lloc nou ( maleït i odiat amb prejudicis adquirits també), gent nova per conéixer i molta feina per fer: encara que sembla exòtic, sí, vinc d'un lloc on es parla valencià!
A partir de hui,( promeses que també acompanyen un bon començament de curs) decidisc que comença la partida, no deixaré de banda aquest lloc, ni moltes altres coses que cad matí quan ixc del llit pense: ho has de fer!
Enllestiré tot el que tinc endarrerit i començaré amb bon peu el curs que ja fa unes setmanes que he començat.
I com que pareix que he retrocedit en la màquina del temps, li dec també una felicitació a aquella persona que per primera vegada em va portar a l'escola, hui ja vaig tota soleta, i no saps com desitjaria tornar enrere!

Ne me quitte pas

Hui li faig honor a una de les persones que m'ha donat la vida, que gràcies a ella estic ací i continue ací. Ella m'ha creat a tots els nivells, m'ha dotat de consciència i cada dia m'ofereix la seua força i el seu valor per seguir avant. Forma part del meu passat, és present i serà futur. Gràcies també per ensenyar-me totes les coses que més t'han agradat al llarg de la teua vida, i esta que hui t'oferisc m'agrada tant com a tu.
Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserais la terre
Jusqu'après ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras ma reine
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te raconterai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
On a vu souvent
Rejaillir le feu
D'un ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
A te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas.
Lletra i música de Jacques Brel, curiosament també és prompte el seu aniversari. Moltes felicitats madi

Con la concordia lo pequeño crece, con la discordia lo grande perece

“ La Casa Santonja// Palau dels Marau. En la seua època i el seu temps: Un posible temple maçó” és el títol del darrer llibre que ha publicat l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (ieva) conjuntament amb l’Ajuntament de l’Olleria. Es tracta d’un volum que intenta compilar tot allò que s’ha anat investigant darrerament sobre la coneguda com Casa Santonja de la població de l’Olleria i, sobre la família que la va habitar en el seu moment de màxima esplendor.
Es tracta d’una edició on es mostren amb detall fotogràfc el conjunt de pintures i, sens dubte, un llibre per gaudir de la seua lectura; en definitiva per conéixer el passat del poble i valorar un dels béns patrimonials.
El llibre s'ha publicat en el millor moment possibe, ja que després d'uns quants anys s’han iniciat les obres de restauració per l’escola taller (1), i prompte començarà la restauració de les pintures i s’està elaborant un projecte més ampli de restauració i dotació dels elements que configuraran el conjunt museístic que es veurà en un futur.
Segons informacions recopilades pel Consell Valencià de Cultura, el Palau dels Marau, o Casa dels Santonja, és un edifici situat en el casc antic de la vila de l’Olleria, carrer Ravalet núm. 11, de planta baixa i dos altures més un ampli pati i hort que limita amb el que fou antic fossar de la població. La dimensió de cadascuna de les plantes (baixa i altes) és aproximadament de 700 m2. (el que significa més de 2.000 metres en total) i el pati-hort, unit al qual hi ha uns habitacles que en algun moment s’usaren com magatzem de vidre que sumen uns 1.200 m2., ocupa una extensió considerablement major, segurament pròxima als 3.000 m2..
La construcció de l’immoble original segurament s’iniciaria els primers anys del segle XVIII, ja que l’estructura encara conserva els trets de les cases senyorials de l’època. Però com a conseqüència del terratrèmol de 1748 (que tant afectà a aquesta zona, entre altres edificis emblemàtics destruí el Castell de Montesa causant la mort dels darrers frares de l’Ordre) els propietaris reiniciaren la construcció dotant-la de moltes de les característiques de les obres de finals del XVIII i principis del XIX.
Els Maraus, primers propietaris i constructors de l’edifici, eren uns rellevants membres de la burgesia valenciana liberal, amics dels Bertran de Lis, i coneguts propietaris de terrenys i finques pels voltants. La seua importància cívica i política en la zona, i també en la resta del territori valencià, fou considerable.
Després de distints canvis de propietaris, durant més de dos-cents anys passà per moltes mans, en 1997 l’adquirí l’ajuntament amb el propòsit d’instal•lar un museu sobre la tradició i història vidriera de la població. Instal•lació que aprofitaria que l’edifici ocasionalment va formar part del negoci vidrier com magatzem i dipòsit (encara hi ha molts exemplars i models de botelles i ampolles abandonades per algunes de les sales inferiors).
L’estructura de la finca ha estat alterada en el segle XX per la construcció d’algunes dependències que, al voltant dels anys 60, es construïren com vivenda i també com oficines i dipòsits de fabricació de vidre. Però eixes alteracions no impedeixen contemplar la unitat de la casa, encara que sí han afectat les pintures murals de la planta baixa i el paviment d’algunes estàncies. De tota manera la planta principal, la primera, i el sostre de l’escala mantenen, amb els deterioraments propis del temps i l’abandonament, les pintures murals que li proporcionen a la casa una singularitat rellevant. Eixes pintures, més la sala obscura adjunta, semblen manifestar que allí es reunien o celebraven sessions algunes de les lògies maçòniques que tan proliferaren per l’àrea de Xàtiva durant els segles XVIII i XIX. En qualsevol cas, fóra o no un lloc de reunió sectària, les pintures són un exponent .
Josep Vicent Vidal i Vidal a Els frescos de la Casa Santonja –Palau dels Marau. Un temple maçó del segle XIX en l’Olleria (València). Archivo de Arte Valenciano, València 2004, núm. LXXXV ens apropa a les distintes figures (continents, signes astrològics, figures representant la pau, la guerra, la ciencia, la religió –aquesta lògicament sense cap símbol cristià , una flama sobre el cap i un llibre amb la inscripció “la ley” expressen la concepció que sobre el tema tenien els propietaris de la casa-, el mèrit personal, la unió, ....) que retraten notòriament l’actitud dels pobladors vers els temes transcendents de l’existència.
L’edifici per tant pot presentar-se com model de la forma de viure d’una determinada classe social dels segles XVIII i XIX, la burgesia liberal i progressista, i com a immoble representatiu d’unes construccions ambicioses derivades dels beneficis econòmics de propietaris rurals amb aspiracions socials.
Gràcies a les investigacions de l'historiador local Josep Vicent Vidal i Vidal podem tindre la informació al voltat d'aquest palau i recentment s'han començat els estudis per aconseguir que siga un Bé d'Interés Cultural. Ha costat uns quants anys i molt d'esforç per a aconseguir que començara el procés de restauració.No podem oblidar les diverses pressions que s'han fet a nivell de col·lectius( Col·lectiu l'Olla) com persones a títol individual.

(1) L'escola taller ha començat un blog: casasantonja.blogspot.com, on podreu seguir les obres de restauració.

estat de l'inconscient

Estat del qui és sol, del qui viu sol o quasi sol. Lloc solitari, desert, deshabitat.
Que està en un estat d'ànim ombriu en què no sent cap goig o alegria, mancat d'alegria. Que deixa veure, que expressa, que produeix, aquell estat. Deplorable. Dolorós, enutjós. Un i no més, que és això i res més.
Tendència o doctrina filosòfiques segons les quals hom redueix el valor del coneixement al subjecte,el qual n'és l'únic criteri de veritat.
Tenir un somni o somnis. Veure en somni alguna cosa.
Cosa extremedament molesta, causa la destrucció.
No hi ha res millor que un diccionari per descriure estos moments.

música en la nostra llengua

Malauradament encara hi ha gent que es pensa que no hi ha música en la nostra llengua, bé, saben que si que hi ha perquè escolten les "albaes" que fan cada any en les serenates de les falles a les quals pertanyen ( que conste que no tinc res en contra de les "albaes", i l'opinió de les falles me la reserve). Però que pensen que més enllà d'eixe gènere musical no hi ha cap edició de música en valencià. Serà per què no hi ha prou publicitat? O, simplement per l'interés que tenen les ciutadanes del nostre país per saber quina és la seua cultura. Un tema que realment m'indigna, i com que no tinc ganes d'indignar-me i tinc ganes d'escoltar música en la meua llengua.
Hui gaudirem dels raigs de sol que es tornen a deixar veure amb Cesk Freixas, i enyoraré aquells dies i nits de guerra i amor.

Records d'infantesa

Quan s'acosten aquestes dates sempre m'entra un poc de nostàlgia recordant què he viscut, i a la vegada m'aterre en pensar tot el que em queda per viure, és un terror però a la vegada un desig, ja que pense que a ningú li agrada que la vida li siga curta, encara que moltes vegades, ens agrade fer-nos els joves incompresos i diguem que volem morir, realment no ho volem i tenim un pànic terrible a la mort, fruit de la nostra cultura. Les reflexions existencialistes de Sartre moltes vegades ens queden lluny,i el destí de l'existència humana sovint queda fora de les reflexions quotidianes.
Sóc prou aficionada a fer aquest tipus de reflexions i hui ja m'he despertat rumiejant el sentit d'envellir.
He buscat una definició que em convencera i tot això que allò nou comença a ser vell pel pas del temps no m'acaba massa de convéncer.
Demà compliré anys, envelliré perquè envellir també significa començar a agafar responsabilitats i pense que si les coses hagueren anat d'altra manera, demà seria un dia decisiu per a l'any que comença, a més de tindre un any més, tindria un lloc de treball (fixe per a tota la vida)en un destí per al nou curs. Però les coses no han anat així, demà passaré el matí vegent com companys de feina trien on van a estar el nou curs, convencent-me que és un sistema totalment just i que la conselleria d'educació ho fa tot amb total transparència, sinó que ho pregunten a les companyes que han tingut les adjudicacions telemàtiques.
Jo ho miraré asseguda des de la butaca, però pensant que tard o prompte em tocarà a mi, que ningú ens quedarem allí per sempre.
Comences a sentir-te gran i ja notes com des de fa uns anys tens unes manies que abans no tenies: esperes amb impaciència cridades de felicitació que saps que mai arribaran, però et comences a preocupar quan n'apareixen altres de noves: quin serà el pastís sobre el qual posaràs les espelmes per celebrar este aniversari! No vols un pastís qualsevol, les pastisseries comencen a agafar vacances i no tenen tot el que t'agradaria, així que busques a la xarxa un pastís que tinga bona dosi de xocolata i que per a una cuinera aficionada no tinga massa complicació.
Decidida a fer-lo he buscat els ingredients i he començat l'elaboració del pastís "Sacher" que ara està pujant al forn. Això sí, he canviat la melmelada d'albercoc, per melmelada de maduixa.
Açò em fa recordar que de menuda el pastís era el que menys m'importava, perquè no el tastava mai, ara és una peça clau. M'estic fent gran!